Investigar i divulgar, dues cares de la mateixa moneda

Arnau Biosca, investigador de l'IBEC i autor de l'article
Arnau Biosca, investigador de l’IBEC i autor de l’article. Fotografia cedida per l’autor.

Sovint, la vida transcorre a base de paradoxes i sorpreses, com si es tractés d’una muntanya russa. Ara fa 1 any, havent acabat carrera i màster, a punt d’esdevenir nini crònic, vaig oferir-me a donar classes particulars de ciència a nens. La cosa no va anar del tot com esperava i d’un dia per l’altre em vaig trobar en una acadèmia d’idiomes, donant classes de català i castellà a adults, de parla anglesa, el 99% d’ells professors d’anglès. Epicentre guiri, a l’acadèmia d’idiomes vaig descobrir que podia ensenyar català i castellà a turistes utilitzant vídeos de l’APM. M’ho vaig passar teta, ells també, i el millor de tot, varen aprendre ràpid.

A principis d’any vaig abandonar l’acadèmia i vaig  començar a viure una bogeria planificada. Ara miro enrere i em descobreixo mig any vivint una doble vida, amb dos objectius, dues motxilles, i dues bates blanques: la d’investigador i la de divulgador. La meva rutina, contínua com una ruleta russa, només interrompuda per l’equador del migdia i la treva nocturna, m’ha ensenyat que la ciència és una, i que és igual que facis tallers científics per a nens o recerca en nanotecnologia i malària. Al final, tot és el mateix: Dues cares de la mateixa moneda, paradoxes i miratges.

M’explico: Als matins he estat un científic divertit: esbojarrat, entusiasta i vibrant. He anat d’escola en escola per tota la província de Barcelona (des de Canet de Mar fins a Sitges i Vic) a realitzar tallers de Ciència Divertida a la classe. Les meves armes? Una bata amb un Einstein estampat, ulleres sense vidre i dues maletes gegants amb un autèntic laboratori sobre rodes en el seu interior. Recordeu el Món d’en Beakman? Doncs semblant però a la classe. La meva missió? Despertar vocacions científiques entre els més petits.

A les tardes, en canvi, m’he transformat en un científic seriós, racional, metòdic, i organitzat. Amb una bata institucional i guants blaus, he treballat com a doble de risc del grup de Nanomalària, una unitat conjunta de l’IBEC i el CRESIB ubicat al Centre Esther Koplowich (CEK). L’objectiu? Aprendre a cultivar el paràsit de la malària i a generar nanocàpsules amb la capacitat de transportar fàrmacs de forma selectiva fins a les cèl·lules infectades amb el paràsit, per a la seva eradicació.

Recerca i divulgació, paradoxes i miratges. Doble vida, doble responsabilitat. Dues cares de la mateixa una moneda.

Intueixo que la feina al laboratori és fàcil d’imaginar, ja que es correspon a la imatge típica del científic de pel·lícules. Resumint, he passat líquids de colors intensos d’un recipient a un altre per a donar-li a menjar al paràsit, tot estudiant el seu comportament amb el microscopi, davant de diferents fàrmacs encapsulats que he generat amb aparells molt complicats.

La feina com a monitor científic ja és una mica més difícil d’imaginar, així que us poso en escena: Arribes a la classe i comences a preparar tot el parapeto, traient tot de pots, tubs i reactius. Aquí comencen les primeres hipòtesis entre murmuris: “Hola? Com et dius? Ets un policia? Ets un cuiner? Ets un mag? Sí! Faràs màgia? Faràs màgia!?!?!” Al final et poses la bata, les ulleres, fas mitja volta, fas cara de boig i comença l’espectacle! Explosions, canvis de color, reaccions químiques fumejants… Tot amb voluntaris disposats a donar-ho tot per la ciència, que aixequen la mà amb deliri i surten disparats del seu lloc com a coets.

Experiment rere experiment, cada cop la cosa es va animant, fins que al final tothom crida i aplaudeix amb energia: acaben de veure un científic boig en acció fent experiments de veritat davant seu. Alguns fins i tot t’arriben a demanar un autògraf! El que em tranquil·litza més és que són nens, i sé que no aplaudeixen per compromís. Mentre reculls, sempre hi ha algun espavilat que s’apropa i et diu: “La ciència mola molt, jo vull ser científic de gran! Què has estudiat?” Això, no té preu.

La paradoxa ha estat descobrir que encara que canviés de bata i personalitat, encara que dividís el dia en dues meitats i m’esforcés a separar les dues feines, les dues vides… els experiments que he realitzat per despertar passions científiques als nens i per a combatre la malària han estat molt semblants. Massa fins i tot. Plantejant-me fins a quin punt en realitat no estava ensenyant ciència a la malària o mirant els nens pel microscopi! De fet, el més interessant ha estat descobrir que si bé entre els nens i jo hi havia sovint entre 10 i 20 anys de diferència, els meus problemes, els seus problemes, eren els mateixos.

Amb tot, durant mig any he viscut dues cares de la mateixa moneda. Com si la vida es rigués de mi sense malícia. He après que tots els camins duen a Roma, que la ciència és una, i que és la mateixa tant a les aules com al laboratori o fins i tot a la cuina. La ciència ens envolta i forma part de la nostra vida, en siguem o no conscients. Per sort, i especialment pels que ens hi dediquem, la ciència és, per sobre de tot, divertida.

Autor: Arnau Biosca