Maria Valls al Parc de la Ciutadella. Fotografía cedida per la investigadora.
La Maria Valls té 28 anys, va estudiar Biologia Humana a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i ara treballa a l’IBEC dissenyant un bioreactor per obtenir empelts de teixit humà que es puguin utilitzar com a teràpia per a cors infartats.
Carolina Llorente: Com vas decidir que estudiaries ciències?
Maria Valls: A mi sempre em va costar triar perquè m’agradaven moltes coses com escriure, la plàstica, ballar i les ciències… Però durant l’ESO vaig fer un crèdit variable que es deia “Les malalties humanes” que em va obrir un món nou, em semblava tant interessant entendre com funcionaven les malalties que em podia passar setmanes estudiant!
En el moment d’escollir el batxillerat em vaig adonar que realment de les lletres només m’agradava la part més literària, i que l’art el podia mantenir com a hobbie, mentre que si deixava de banda les ciències no les tornaria a estudiar mai més. També l’assignatura del crèdit variable m’havia agradat molt i volia saber-ne més.
Escollir carrera va ser més difícil, a mi m’agradava molt conèixer i entendre el cos humà i les seves patologies però no em veia treballant directament amb els pacients. Llavors el meu professor em va recomanar que fes biologia millor que medicina. Amb aquesta idea em vaig dedicar a mirar plans docents i el que tenia més assignatures que m’agradaven va ser Biologia Humana.
CL: I com vas escollir dedicar-te professionalment a la recerca?
MV: Bé, Biologia Humana era una carrera de 5 anys; 4 teòrics i un d’itinerari que es composava d’un trimestre teòric més dos trimestres exclusivament pràctics. Podies escollir tres itineraris diferents: recerca, laboratori d’anàlisi o indústria farmacèutica i biotecnologia.
Per poder saber quins dels tres itineraris m’agradava més a nivell professional, a 3r de carrera vaig fer un mes i mig de pràctiques durant l’estiu a un laboratori del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB). De manera que a 5è com que ja havia fet pràctiques a un laboratori de recerca vaig escollir l’itinerari de laboratori d’anàlisi i vaig fer una estada a l’IDIBAPS a un grup de recerca vinculat a l’Hospital Clínic. La cosa curiosa és que no es tractava d’un laboratori d’anàlisi a l’ús, sinó que feien bona part de recerca.
Aquesta estada em va servir per prendre consciència del que era el dia a dia de l’investigador i fer-me una idea ben clara de la recerca com a professió. També em va servir per adonar-me que treballar a un laboratori d’anàlisi era molt més metòdic i rutinari i que m’agradava menys.
Volent abastar totes les possibilitats, al acabar la carrera em vaig matricular al Màster d’Indústria farmacèutica i biotecnològica de la UPF. En aquell màster vaig tenir a l’Elena Martínez com a professora i la seva feina em va semblar impressionant. A més a més, vaig començar el màster just quan s’iniciava el pic de la crisi i les empreses i les grans indústries ja no agafaven tants alumnes per fer pràctiques de manera que em vaig haver de buscar una mica la vida.
Vaig venir aquí a l’IBEC a fer una visita i se’m va obrir una dimensió nova. Tota la recerca que havia vist fins ara era molt bàsica i purament biològica i sempre havia tingut la sensació que em faltava una extrapolació menys llunyana a l’aplicació final. Per això la feina de l’Elena em va fascinar, treballaven amb estructures similars al cos per estudiar fenòmens biològics, i em va oferir un projecte de col·laboració molt interessant.
Així doncs, vaig signar amb ella el conveni per fer les pràctiques del màster i vaig començar el projecte de disseny del bioreactor amb el qual estic treballant ara. És un projecte d’enginyeria de teixits que combina la biologia i la tecnologia. Quan vaig acabar les pràctiques ja estava molt ficada en aquest tema i volia seguir, de manera que em vaig plantejar fer el doctorat.
El problema era que jo tenia bona nota però no tanta com per aconseguir una beca FPU o FPI però, per sort, el grup tenia diners i em van fer un contracte. Ara ja estic en l’última etapa del meu doctorat i m’agradaria dipositar la tesi abans que acabi l’any.
CL: Llavors la teva idea és seguir amb la recerca en acabar el doctorat o bé vols reprendre la part més industrial?
MV: Per la feina en si jo seguiria amb la recerca perquè m’agrada molt. Però la vida de l’investigador és molt exigent, t’implica anar a l’estranger sense saber si podràs tornar, tens molta inestabilitat i sempre tens la incertesa de no saber on estaràs l’any vinent. A més és una professió que implica molta competitivitat a alt nivell…
Però la realitat és que encara no ho tinc clar. Tampoc em desagradaria fer un canvi cap a la indústria treballant en la part d’innovació i desenvolupament. El que tinc clar és que jo vull estar vinculada amb la ciència i la recerca, el que no sé és en quin format seguiré.
CL: Quina diries que és la millor part de la teva professió?
MV: El que més m’agrada és el procés de dissenyar experiments per trobar explicacions, tenir en compte tots els factors que poden influir, repensar les idees… Són coses que et fan tenir el cap al 100% i et fa tirar endavant amb moltes ganes, t’omple molt poder construir una història a partir d’una cosa desconeguda. És una professió molt estimulant.
CL: I la pitjor?
MV: Que també pot arribar a ser molt frustrant. Després de molt treballar no sempre arribes a unes conclusions clares i això és dur. Però per mi, el pitjor de la professió és que té unes condicions laborals molt dolentes, som gent que treballem molt i que estem molt ben preparats i és una llàstima que hi hagi persones que podrien donar molt de si que no es puguin mantenir fent recerca.
CL: Durant la teva carrera com a estudiant vas tenir alguna experiència negativa?
MV: Per mi la carrera va ser difícil i divertida a parts iguals. Al principi va ser molt dur per mi perquè anava i tornava cada dia del poble a la universitat, que eren 4 hores de transport públic al dia. Això va implicar que durant el primer any el meu nivell de cansament fos enorme sumat al que va suposar suspendre la meva primera assignatura. A més, durant els estius treballava tots els mesos i els caps de setmana del curs donava classes de ball i de repàs per treure’m alguns diners.
Al final vaig anar a viure a Barcelona, però tot i així el nivell d’exigència de la carrera era molt alt i portava a sobre molt estrès. En canvi, això va afavorir que la companyonia entre el grup classe fos altíssima, compartíem els apunts, fèiem molta pinya i fins i tot organitzàvem classes entre nosaltres per ajudar-nos a superar les assignatures.
Una altra cosa que em va afectar molt va ser deixar de fer esport. A mi m’agradava molt ballar, fer futbol, volei… Sempre n’havia fet molt i per centrar-me en la carrera ho vaig anar deixant gradualment. Durant una temporada ho vaig deixar del tot i és quan ho vaig passar pitjor. Tot i això, guardo molt bon record de la universitat i les relacions que vaig establir amb els companys.
CL: Quin consell li donaries a algú que està començant una carrera científica?
MV: Li diria que sobretot faci una cosa que li agradi, que l’últim que has de fer és escoltar i fer cas del que et diguin els altres. Si una cosa t’agrada de veritat i treballes per aconseguir-ho pots fer el que vulguis. Com que a mi m’agradaven les ciències i també dibuixar, tothom em deia que fes arquitectura, que trobaria feina segur, però a mi no m’agradava gens!
S’ha de tenir present que la vida d’estudiant és una vida exigent i t’ha d’agradar el que estudies. L’avantatge més gran és que una carrera de ciències té moltes opcions de futur però és clau que et plantegis si allò que passaràs 4 anys estudiant és el que t’agrada.
CL: Imagino doncs que durant el teu temps lliure fas esport, no?
MV: Exacte, faig tot l’esport que puc. Ara jugo a futbol a l’equip de l’IBEC, vaig a córrer… M’és una mica igual el quina mena d’esport fer, amb tots gaudeixo. També intento quedar molt amb els amics i passar temps a l’aire lliure però sobretot m’agrada tornar al poble sempre que puc, per desconnectar del tot.
El que sí que trobo a faltar és ballar, m’estic plantejant deixar el futbol i tornar a fer classes de ball.
CL: Moltes gràcies Maria per deixar-te entrevistar! Ha estat un plaer saber una mica més de tu i et desitgem el millor en el teu futur.