“No m’hagués imaginat mai mentre estudiava física que acabaria fent recerca a un dels acceleradors de partícules més punters del món. És una experiència que no oblidaré.”
Avui parlem amb la Berta Gumí, una investigadora predoctoral de l’IBEC, que treballa al grup Nanoprobes and nanoswitches, i que d’aquí poc presentarà la seva tesi doctoral. El sincrotró escollit per dur a terme la seva recerca va ser l’ESRF (European Synchrotron Radiation Facility) a Grenoble, la font de rajos X més intensos i brillants a nivell mundial.
Per fer-nos una idea, el sincrotró ESRF produeix rajos 100000 milions de vegades més brillants que els que es fan servir als hospitals per revelar l’interior del nostre cos. Aquests rajos X tan especials ens permeten comprendre l’estructura de la matèria fins al mínim detall, a nivell atòmic. En realitat, un sincrotró funciona com un microscopi gegantí que “grava” la posició i el moviment dels àtoms que formen els materials, incloent la matèria viva, revelant així cada detall de la seva complexitat.
La Berta va acceptar el repte d’adaptar la tècnica AFM a l’estructura prefixada que imposa un sincrotró. L’objectiu? Combinar les mesures estructurals que dóna el feix de rajos X del sincrotró, amb la capacitat de conèixer detalls de la superfície dels materials mitjançant la punta de l’AFM.
La Berta, treballant en el seu muntatge a l’ESRF.
“Durant la meva primera estada em vaig dedicar sobretot a muntar l’AFM, literalment. Peça per peça, vaig acabar tenint un AFM pensat per estudiar mostres biològiques hidratades, amb la possibilitat d’instal·lar-lo en línies del sincrotró. A la segona estada, ja fent el doctorat, vaig poder fer les primeres mesures, amb unes bicapes lipídiques que imitaven una membrana cel·lular molt simple. El problema més important el vam tenir amb el feix de rajos X que feia malbé les mostres. Tot i això, vam aconseguir fer prou mesures amb resultats interessants que ens van permetre estudiar l’efecte que produïa el feix a les mostres i fins i tot publicar un article.”
Fins aquí tot s’assembla molt a la història de tants estudiants de doctorat, que fan experiments i desenvolupen tècniques, però treballar a un sincrotró va aportar un cert “exotisme” a la tesi de la Berta. En les seves paraules, “el ritme del doctorat anava marcat pels beamtimes”.
I què és un beamtime? És un espai de temps durant el qual disposes del feix de sincrotró per dur a terme els teus experiments. Amb el petit detall… que el feix no s’atura.
“Durant la tesi vaig fer moltes mesures de sincrotró. Cada tongada de mesures s’havia de planificar amb més de sis mesos d’antelació. Una vegada a Grenoble, com que el feix no pot parar, havíem de treballar durant lapses de fins a 18 hores. Sempre hi anàvem varies persones al sincrotró, però tot i fent torns les mesures de matinada no eren fàcils per ningú!! A més a més, el sincrotró està soterrat, de manera que la percepció del dia i la nit canvien totalment, i sembla que no passi el temps”.
La Berta es troba en ple procés de redacció de tesi doctoral, amb tres articles a les esquenes, i amb una experiència científica única, a nivell professional i també vital.
“Encara no se què faré quan acabi el doctorat, ara mateix estic redactant i de moment no veig gaire més enllà, suposo que d’aquí un temps ho veuré tot amb molta més perspectiva, doncs he de pensar que faré en el futur.”
Sigui com sigui, des del blog IBEC Divulga li donem a la Berta molts ànims per a la seva darrera etapa doctoral i li desitgem molta sort pel seu futur.
Autora: Pilar Rodríguez-Franco
Imatges del post: cortesia de la Berta Gumí
Imatge de capçalera: DKdlV, Flikr