Josep Samitier, el director de l`IBEC, durant la xerrada. Autor: IBEC
Dimecres passat va tenir lloc el Diàleg organitzat per la Secció de Ciència i Tecnologia de l’Ateneu Barcelonès, dins del Cicle «+Humans: el futur de la nostra espècie», amb col·laboració amb el Centre de Cultura Contemporània i la seva exposició del mateix nom. Sotal el títol: Envelliment humà, on estan els límits? el director de l’IBEC, Josep Samitier, i el Dr. Joan Guàrdia de l’Institut de Recerca Cervell, Cognició i Conducta (ANAR3C) i professor de psicologia a la Universitat de Barcelona, han compartit els seus punts de vista sobre l’envelliment humà, específicament sobre els canvis morfològics i fisiològics que apareixen com a resultat de l’acció del temps en els éssers humans.
L’envelliment humà és un fenomen present al llarg del cicle vital des del mateix procés de la concepció fins a la mort. Tot i ser un fenomen natural conegut per tots, és difícil acceptar-ho com una realitat innata a tot ésser viu. Cada cop més es considera un dels principals problemes de salut pública tant a escala nacional com internacional.
El canvi en la piràmide poblacional fa evident l’augment de l’edat de la població i els governs no estan reaccionant com caldria per donar resposta a les conseqüències físiques, mentals, socials i sanitàries que això implica. És necessari doncs aprofundir en el coneixement d’aquesta problemàtica i convertir-ho en un dels principals reptes del segle XXI.
La nostra expectativa de vida ha augmentat força en els darrers anys, posant sobre la taula les conseqüències d’aquest augment, lligades al concepte d’envelliment humà. L’envelliment activa un seguit de processos de deteriorament gradual d’òrgans i les seves funcions associades. Moltes malalties, com certs tipus de demència, malalties articulars, cardíaques i alguns tipus de càncer, estan evidentment associats al procés d’envelliment.
A nivell científic, son molts els grups de recerca i projectes d’investigació que centren els seus treballs en com poder frenar i revertir el procés de l’envelliment humà. Aquests esforços afecten directament a aspectes filosòfics i ètics que comencen a provocar reflexions i debats al voltant de preguntes tant claus com, on estan els límits d’aquest envelliment? Qui posa el límits? L’evolució humana es pot permetre un millorament indefinit de l’espècie?