Andreu Matamoros durant una de les seves escapades. Fotografia cedida per l’investigador
L’Andreu Matamoros té 25 anys, va estudiar el grau de Biologia a la Universitat de Barcelona i ara treballa a l’IBEC estudiant el paper en la neurotransmissó d’una proteïna involucrada en les malalties priòniques.
Carolina Llorente: Com vas decidir estudiar ciències?
Andreu Matamoros: Sempre m’havien agradat molt les assignatures de ciències com les matemàtiques i la biologia, però no va ser fins al batxillerat que vaig pensar en estudiar-les. Vaig tenir un professor de biologia que era realment molt bo, havia treballat una mica en recerca i la seva manera de fer classe transmetia molta passió per la ciència. Això va ser el que em va fer acabar de decidir-me per estudiar la carrera de Biologia. En realitat vaig escollir Biologia perquè no tenia molt clar en què em voldria especialitzar més endavant i les carreres molt específiques em feien una mica de por. Biologia era el grau més general dins de tota la família Bio i, per tant, la que t’obria més portes.
CL: I, com vas decidir dedicar-te a la recerca?
AM: La meva germana és psicòloga i des de petit sempre li preguntava coses perquè tenia molta curiositat per saber com funcionava el cervell. És una sortida professional que sempre m’havia interessat i a més considero que és molt atractiva; fas el que t’agrada amb molt bon ambient.
A l’últim any de carrera vaig fer el Treball Final de Grau (TFG) amb el Toni del Río que oferia unes pràctiques aquí a l’IBEC. Va ser la meva primera trobada cara a cara amb la recerca i anava molt perdut. Comparat amb el que havia fet durant la carrera em trobava al laboratori amb la sensació de no saber fer pràcticament res. Vaig haver de fer un esforç molt gran per agafar el ritme i aprendre a treballar amb mostres reals i a fer el meu primer projecte. Però va ser una molt bona experiència i em va fer reafirmar-me en la meva decisió de fer recerca.
En canvi, tinc amics que després del TFG van veure que no volien fer recerca. És una feina psicològicament dura perquè molts cops has de fer experiments amb animals i, sobretot, fer front a la frustració pràcticament diària de no obtenir resultats. Però al final m’acaben primant les coses positives, com la curiositat d’esbrinar més coses.
Vaig acabar el treball i vaig voler seguir treballant amb aquest fil i ara, dos anys més tard, s’ha acabat publicant el projecte amb el que vaig començar. Durant la carrera només havia fet una assignatura sobre neurobiologia i després del TFG volia aprendre molt més per seguir fent el doctorat, per això em vaig matricular al màster de neurobiologia de la UB. Les pràctiques també les vaig fer aquí a l’IBEC i ara he començat el doctorat on, entre altres coses treballo amb col·laboració amb el Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona (CMRB) que em proporciona línies cel·lulars d’iPSC.
CL: Al llarg de tota la teva carrera com a estudiant, vas tenir alguna mala experiència?
AM: Bé, tot el que anava estudiant m’agradava molt i no vaig suspendre mai res. Des del principi vaig començar la carrera tenint molt clar que havia de treballar i dedicar-hi hores per tenir una bona mitjana i així, en un futur, tenir opcions a beca. És una llàstima però avui en dia per entrar al sistema de recerca necessites tenir una bona nota, sinó no ets ningú. Un cop entres però, cada cop importa menys.
Igual la meva pitjor experiència va ser durant el primer semestre de la carrera. Jo vaig mudar-me de Alcanar a Barcelona i em vaig trobar que no només començava la carrera sinó que havia d’aprendre a viure sol, a preocupar-me de les coses de la casa, a gestionar-me els diners i a saber viure amb poc. Però, fora de l’estrès que això suposava els meus dos primers anys de carrera és quan millor nota vaig treure, suposo que també perquè anava molt conscienciat d’haver de treballar força.
CL: Gaudeixes de la teva feina?
AM: Si, molt. Tot i que és una feina amb molts alts i baixos, quan et trobes en un moment àlgid tot és molt bonic, estàs tan entusiasmat que li dediques moltes hores fins i tot no t’importa treballar els caps de setmana si cal. Ara bé, quan et trobes en un moment baix perquè no et surten les coses o no saps què ha fallat t’enfonses. Crec que és una feina per a la que necessites tenir certa fortalesa emocional perquè constantment estàs sotmès a molta pressió per obtenir els resultats.
CL: Llavors, la teva intenció és seguir amb la recerca després del doctorat?
AM: En principi si. M’encantaria acabar el mínim cremat possible i seguir llegint articles, resolent problemes i viatjant a congressos. Respecte a l‘haver de marxar durant un temps a un altre país, ara per ara no m’importa passar-me 5 o 6 anys fora en acabar el doctorat però espero que només sigui una temporada, una etapa de la meva vida i poder tornar.
CL: Quina diries que és la millor part de dedicar-se a la recerca?
AM: Per mi la part experimental. M’agrada poder aplicar els coneixements bàsics utilitzant eines pràctiques. M’agrada sentir que sóc capaç de donar forma a un experiment amb les meves pròpies mans. Sóc molt inquiet i gaudeixo molt de la part experimental, puc estar tres setmanes seguides fent experiments però m’he d’obligar a seure i analitzar metòdicament tots els resultats.
CL: I la negativa?
AM: Igual el fet de no tenir horari. Generalment no m’importa massa no tenir un horari preestablert però mai saps a quina hora acabaràs ja que molts experiments depenen d’altres persones. Això pot arribar a afectar a la teva vida fora del laboratori.
També quan tens resultats negatius pots arribar a uns nivells molt alts de frustració. A vegades tens problemes amb una tècnica determinada fent una operació o processant unes mostres, i això pot fer que acabi amb un animal mort. Moltes de les tècniques de laboratori requereixen unes habilitats manuals molt fines i a vegades després de tres mesos de treball te n’adones que allò no surt o que una petita cosa ha fallat i fa que hagis de tornar a començar. Això pot ser esgotador.
CL: Ja imagino… Però, si haguessis de donar un consell a algú que estigués decidint estudiar una carrera científica, quin seria?
AM: Li explicaria una mica la meva visió. Per mi la recerca és un món en el que val molt la pena ficar-se. Personalment jo m’aixeco amb moltes ganes de venir a treballar!
És cert que requereix un esforç gran però per mi el balanç és sempre positiu. Crec que el més important és que durant la carrera intentin gaudir-la al màxim i que pensin que poden fer de la seva passió la seva feina. Costa, però si val la pena per acabar dedicant el teu temps a fer el que més t’agrada cada dia jo crec que val la pena.
CL: I ja per concloure, que t’agrada fer durant el teu temps lliure?
AM: Depèn una mica de l’època en la que em trobi. No sóc una persona de grans hobbies, sóc molt d’amics, sopars i fermentats. Últimament vaig a fer classes de guitarra al casal i he notat que des de que treballo al laboratori tinc una habilitat manual millor de la que tenia fa tres anys!
També m’agrada molt fer senderisme i excursions a la muntanya. Quan no estic treballant m’agrada distreure’m i utilitzar una part diferent del cervell per sortir de la concentració del laboratori.